II.- Fake News, notícies d’odi i llibertat d’expressió
A la segona sessió, es van abordar qüestions com la definició de «Fake News», el seu impacte en els diferents drets fonamentals, les iniciatives dels governs i els prestadors de serveis en la societat d’informació contra la desinformació i, finalment, el paper de l’advocacia en aquest nou entorn digital on les notícies arriben majoritàriament a través de les xarxes socials i poden ser fàcilment creades i/o manipulades per qualsevol usuari, que, gràcies a les noves tecnologies, es converteix fàcilment en editor de notícies.
Els ponents van estar d’acord en què no hi ha una definició legal de què és una «Fake New», si bé van subratllar que en l’àmbit de la Unió Europea ja està clar el significat i els riscos d’aquest fenomen. Tots estem d’acord que són falsedats que es presenten al públic com a veritats, de forma intencionada, per obtenir un benefici econòmic o polític, per fer mal a una persona, o simplement per manipular la forma en què la gent pensa.
La legislació civil i penal té “eines” per lluitar contra les «Fake news» i, per tant, no és necessari crear nous tipus de delictes. D’una banda, els tipus penals que prohibeixen calúmnies i injúries; i actualment els delictes d’odi; o els que castiguen la publicació de notícies, que causin danys al públic, per exemple, col·lapsant el sistema sanitari. De l’altra, les accions civils que es deriven de la Llei Orgànica de Protecció de l’Honor i de la Llei de Competència Deslleial.
No obstant això, els mecanismes tradicionals com una investigació penal o una reclamació civil davant d’un jutge, no semblen suficients, per enfrontar-se al creixent fenomen de les «Fake news».
Les organitzacions internacionals i institucions professionals estan tractant d’empènyer els governs a prendre mesures concretes, per aturar el creixement de les notícies falses, sense menyscabar el dret a la llibertat d’expressió.
Un bon exemple és «L’estudi sobre Fake News i Dret» de la International Bar Association, amb recomanacions sobre com combatre la informació nociva i, alhora, respectar la llibertat d’expressió; o les propostes de la Comissió Europea, que s’han concretat en la nova directiva de Mercat Digital i la Directiva de Serveis Digitals, ambdues del 15 de desembre de 2020 que substituiran a la Directiva 2000/31/CE.
Es pretén imposar major transparència i cooperació als prestataris dels serveis digitals, perquè suprimeixin els continguts il·legals i identifiquin als que “pengen” aquests continguts, i facilitar mecanismes als usuaris, perquè es puguin defensar en el cas que sigui injustament limitada la seva llibertat d’expressió.
A escala nacional hi ha exemples de lleis que requereixen una major cooperació als prestataris de serveis. A Alemanya, per exemple, la nova Llei d’Execució de les Xarxes de 2017 imposa multes de fins a 50 milions d’euros als prestataris que no suprimeixin un contingut “òbviament il·legal” dins de les 24 hores següents a rebre una queixa. A França, un comitè de supervisió dels mitjans de comunicació pot regular quin contingut es pot mostrar a la televisió i limitar qualsevol abús.
Als Estats Units, comença a haver-hi casos d’autoregulació. També hi ha una proposta de Llei d’Anuncis Honestos, que obligaria a les empreses d’Internet a fer pública les seves pràctiques, sobre anuncis polítics a Internet.
En general, no sembla que hi hagi iniciatives legislatives serioses, en cap país del nostre entorn, per establir un “Ministeri de la Veritat”. Això ens alegra: una política en aquest sentit podria infringir greument el Dret Fonamental a la Llibertat d’Expressió. El criteri de qualsevol govern o associació, sobre què és veritat o mentida no té perquè ser fiable.
Així mateix, es complicat concebre la creació d’un organisme independent i fins i tot supranacional, que s’ocupi de monitoritzar les «Fake News», en base a criteris únicament tècnics, i sense influències polítiques. El control de continguts és un punt essencial de la política dels Estats autoritaris, on no existeix la llibertat de premsa ni la llibertat d’expressió en general.
No obstant això, sembla que el mer compromís dels usuaris i dels prestataris de serveis digitals d’autocontrol i responsabilitat en línia o iniciatives de corregulació com el Codi de pràctiques sobre la desinformació llançada per la UE i signat pels principals prestadors de serveis digitals no està sent suficient per evitar tota mena d’abusos.
En conjunt, els mecanismes legals aprovats avui en dia i totes les iniciatives realitzades per organismes, institucions i associacions no aconsegueixen aturar el fenomen cada vegada més creixent de la desinformació, ja que aquesta, al circular molt més ràpidament en l’entorn digital que qualsevol altra notícia veraç, constitueix una eina poderosa per a multiplicar els guanys en un mercat que es nodreix d’anuncis publicitaris i de dades dels usuaris. No és un cas que Ralph Keyes definís en el 2004 la nostra època com la post-truth-era.
Creiem doncs que hi ha molta feina per fer i en aquest llarg camí el paper de l’advocacia tant com a subjecte que ha de buscar la veritat esclarint els fets reals, com a professional acostumat al pensament crític, serà fonamental per defensar i protegir els interessos dels clients tant davant de possibles abusos dels grans prestadors de serveis digitals, com per aturar eventuals temptacions dels governs de limitar la llibertat d’expressió dels ciutadans en nom de la Democràcia, que es basa precisament sobre l’esmentada llibertat fonamental.
Noemí Blázquez, Santiago Nadal i Alessandro Pieralli
